Institut del Teatre

PRAEC

Sumari 4
Història

HISTÒRIA DE LES ARTS ESCÈNIQUES CATALANES

Volum IV: "El segle XX. 1890-1960"

Coordinadors: Francesc Foguet i Enric Gallén


0. PRESENTACIÓ

Justificació de la periodització segons les coordenades internacionals (des del 1890 als anys 1960, fins a l’Associació Dramàtica de Barcelona).


1 . LES BASES DE LA MODERNITZACIÓ DE L’ESCENA CATALANA (1890-1918) (Enric Gallén)

1.1. El marc històric general. Del tombant de segle al final de la I Guerra Mundial

1.2. Contextualització historicocultural i política de l’espectacle del període
 1.2.1. Legislació. Censura. La creació i funció de la SGAE.
 1.2.2. La política cultural de les administracions. L’ensenyament als conservatoris de Música, Cant i Declamació. La creació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (ECAD) (1913). L’Institut Català de Rítmica i Plàstica de Joan Llongueres. Les propostes d’institucionalització – Teatre Municipal, Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans, com a mostra.

1.3. Organització del món espectacular
 
1.3.1. Els espais de representació en totes les seves variants. El paper dels teatres Principal en els Països Catalans. El Teatre Municipal de Perpinyà. Les empreses i companyies professionals de teatre espanyol i teatre català. La presència d’intèrprets i companyies estrangeres. El funcionament i desplegament del teatre popular contemporani –entre el Paral·lel barceloní, com a model  i  l’especificitat teatral de Perpìnyà.
 1.3.2. Els espectacles no professionals o alternatius a la vida artística del període. Un nou model: Teatro Libre, Teatre Íntim, Societat Avenir, com a exemple.
 1.3.3. El teatre d’aficionats. El paper educador de l’Església i la seva aposta per un model de teatre catòlic. Les societats polítiques i obreres i la cultura teatral i musical.
 1.3.4. Pervivència d’estructures organitzatives tradicionals d’altres èpoques.
 1.3.5. La nòmina teatral en totes les seves categories.
 1.3.6. Les cartelleres teatrals.

1.4. Formes espectaculars de cada època
 1.4.1. El sistema espectacular del període.
   1.4.1.1. Teatre i altres formes espectaculars (festes tradicionals i populars; els toros i els bous; els esports; el circ; la pantomima; el teatre de titelles; el teatre d’ombres xineses; el cinema).
   1.4.1.2. Teatre musical i música teatral. L’òpera entre el “verismo”, Wagner i Richard Strauss. La sarsuela i el “género chico”. La creació d’un teatre líric català - les manifestacions d’una òpera catalana; el Teatre Líric Català de 1901 i els Espectacles-Audicions Graner, com a exemple. La revista. Entre el cuplet i l’opereta parisenca i marsellesa a Perpinyà.
   1.4.1.3. La dansa.
  1.4.1.4. L’orfeonisme.  Entre el nou model de l’Orfeó Català (1891) i  altres fórmules de cant coral als Països Catalans, com ara l’Estudiantina Catalana de Just Pepratx al Rosselló.
 1.4.2. L’escriptura dramàtica
   1.4.2.1. El teatre dramàtic a cavall de la tradició vuitcentista i la renovació. Els nous cànons del teatre estranger.
   1.4.2.2. Teatre en llengua catalana i modernització.
   1.4.2.3. Gèneres teatrals. El manteniment de les formes vuitcentistes. Del teatre d’idees i simbolista a la tragèdia classicitzant en català. La presència del teatre espanyol; el paper renovador de Galdós a Valle-Inclán, tot passant per Benavente.
   1.4.2.4. Autors i obres de referència del període.
   1.4.2.5. Traduccions, adaptacions i plagis.
 1.4.3. La posada en escena
   1.4.3.1. Teatre i arts plàstiques.
   1.4.3.2. La renovació de la posada en escena.
   1.4.3.3. La direcció de l’espectacle. Els primers intèrprets com a directors d’escena i/o com a empresaris. La nova figura del director d’escena. Adrià Gual, com a exemple.
 1.4.4. La recepció
   1.4.4.1. La recepció especialitzada. La crítica i els seus mitjans de difusió.
   1.4.4.2. La recepció especialitzada: el teatre fet de cultura (en teatre en l’erudició i en l’ensenyament).
   1.4.4.3. El públic.


2. TEMPS D’ENTREGUERRES (1918-1939): ECLECTICISME I POLITITZACIÓ (Francesc Foguet)

2.1. El marc històric general. Del desenllaç de la I Guerra Mundial a l’inici de la II Guerra Mundial i implantació de la dictadura franquista

2.2. Contextualització historicocultural i política de l’espectacle del període
 2.2.1. Legislació i Censura. La SGAE.
 2.2.2. La política cultural de les administracions. L’ensenyament als conservatoris de Música, Cant i Declamació. La trajectòria de l’ECAD del temps de la Mancomunitat a la Generalitat republicana passant per la dictadura de Primo de Rivera. Les propostes d’institucionalització: el Teatre de la Ciutat. Nacionalització del Gran Teatre del Liceu i conversió del Teatre Poliorama en el Teatre Català de la Comèdia durant la guerra.

2.3. Organització del món espectacular
 2.3.1. Els espais de representació en totes les seves variants. Competència amb les sales cinematogràfiques. El paper dels teatres Principal en els Països Catalans. Les empreses i companyies professionals de teatre espanyol i català. La presència d’intèrprets i companyies estrangeres.
 2.3.2. Els espectacles no professionals o alternatius a la vida artística del període. Models de teatres d’art - Companyia Belluguet, de Lluís Masriera; represa del Teatre Íntim, Lyceum Club, com a exemple. Altres grups als Països Catalans, com ara el Centro Español i el Casal Català de Perpinyà.
 2.3.3. El teatre d’aficionats. L’organització de la FCSTA (Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur). Els assaigs de renovació del teatre catòlic. L’associacionisme polític i obrer i la cultura teatral i musical.
 2.3.4. Teatre i política: les propostes culturals dels moviments anarquista i marxista (BOC).
 2.3.5. Teatre i ensenyament. El paper de las “Misiones Pedagógicas” i “La Barraca”. El Búho (València). El Teatre Universitari Català.
 2.3.6. Pervivència d’estructures organitzatives tradicionals d’altres èpoques.
 2.3.7. La nòmina teatral en totes les seves categories artístiques.
 2.3.8. Les cartelleres teatrals.

2.4. Formes espectaculars de cada època
 2.4.1. El sistema espectacular del període.
   2.4.1.1. Teatre i altres formes espectaculars (festes tradicionals i populars; els toros i els bous; els esports (futbol, ciclisme i boxa, en particular; formes parateatrals; del cinema mut a la implantació del sonor).
   2.4.1.2. Teatre musical i música teatral. L’òpera. La sarsuela “espanyola” i les propostes d’una teatre líric català. La revista musical autòctona davant la incursió del model parisenc i la revue nègre. La incorporació del jazz. La revista genuïna del Paral·lel enfront el model de revista madrilenya. El tango. Les formes de revista de temàtica regional i localització urbana, com les que es donen al primer terç del segle XX al País Valencià (Hernández Casajuana, Peris Celda…), tant a València ciutat com a Alacant.
   2.4.1.3. La dansa tradicional espanyola (folklore, flamenc, bolero). La dansa estilitzada: Antonia Mercè, la Argentinita. La dansa moderna: Ressò dels Ballets Russos. Tòrtola València. Àurea de Sarrà.
   2.4.1.4. Teatre per a infants.
   2.4.1.5. Teatre i cinema. El musical nord-americà i el teatre autòcton.
 2.4.2. L’escriptura dramàtica
   2.4.2.1. Els nous referents del teatre estranger de la primera postguerra.
   2.4.2.2. Entre la pervivència de la tradició dramàtica establerta i les propostes d’actualització segons els paràmetres del teatre estranger de postguerra.
   2.4.2.3. Gèneres teatrals. La continuïtat dels models vuitcentistes i modernistes. Entre el teatre poètic i el teatre de bulevard autòcton, tot passant per les mostres expressionistes i del teatre d’avantguarda. Dramatúrgia de guerra.
   2.4.2.4. Traduccions, adaptacions i plagis.
   2.4.2.5. Autors i obres de referència del període.
 2.4.3. La posada en escena
   2.4.3.1. Teatre i arts plàstiques.
   2.4.3.2. La direcció de l’espectacle. El manteniment dels primers intèrprets com a directors d’escena. La recepció dels nous noms estrangers de direcció escènica (Jacques Copeau, George Pitoëff, Firmin Gimier, Louis Jouvet). Els directors d’escena i els teatres d’art: Adrià Gual, Lluís Masriera i Artur Carbonell. El paper de Gregorio Martínez Sierra, Cipriano Rivas-Cherif en el teatre espanyol.
 2.4.4. La recepció
   2.4.4.1. La recepció especialitzada. La crítica i els seus mitjans de difusió.
   2.4.4.2. La recepció especialitzada: el teatre fet de cultura (en teatre en l’erudició i en l’ensenyament).
   2.4.4.3. El públic.


3. CONTINUÏTAT I REPRESA DE L’ESCENA CATALANA DURANT LA DICTADURA FRANQUISTA (1939-1960) (Miquel M. Gibert)

3.1. El marc històric general. De la implantació de la dictadura franquista i inici de la II Guerra Mundial a 1960.

3.2. Contextualització historicocultural i política de l’espectacle del període
 3.2.1. Legislació. Censura política i censura eclesiàstica. La SGAE. Prohibició de l’ús públic de la llengua catalana.
 3.2.2. La política cultural de les administracions. L’ensenyament als conservatoris i al nou “Instituto del Teatro”. El paper del “Teatro Nacional de Falange” i els “Teatros Nacionales”. La recuperació de la proposta del “Teatro de la Ciudad”. Los “Festivales de España”.

3.3. Organització del món espectacular
 3.3.1. Els espais de representació en totes les seves variants. Les empreses i companyies professionals de teatre espanyol i teatre català. La presència d’intèrprets i companyies estrangeres. El lent desballestament del Paral·lel.
 3.3.2. Els espectacles no professionals o alternatius a la vida artística del període. El fenomen del teatre clandestí. Els grups de teatre de cambra. El cas de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). Altres grups ala Països Catalans com la Colla de Teatre Terra Lliure de Tolosa de Llenguadoc, 1950-1970.
 3.3.3. El teatre d’aficionats. El teatre català a l’exili. L’organització de la Federació de l’Espectacle Selecte i Teatre Associació (FESTA). El Congrés de Teatre d’Aficionats de Solsona (1959). Manifestacions de teatre d’aficionats al PV: teatre faller, sainet fester alcoià i miracles.
 3.3.4. El teatre universitari del SEU.
 3.3.5. El teatre a l’exili.
 3.3.6. El teatre radiofònic.
 3.3.7. Pervivència i revifalla d’estructures organitzatives tradicionals d’altres èpoques. Teatre faller i miracles.
 3.3.8. La nòmina teatral en totes les seves categories artístiques.
 3.3.9. Les cartelleres teatrals.

3.4. Formes espectaculars de cada època
 
3.4.1. El sistema espectacular del període
   3.4.1.1. Teatre i altres formes espectaculars (festes tradicionals i populars; els toros i els bous; els esports; el cinema; els inicis de la televisió).
   3.4.1.2. Teatre musical i música teatral. L’òpera. El declivi de la sarsuela. Un nou referent per a la revista: els Vienesos, d’Arthur Kaps, Franz Joham i Herta Frankel. El manteniment de la presència de la revista madrilenya enfront l’empresa de Matías Colsada. La recuperació del model de revista autòctona (Joaquim Gasa). Revista valenciana.
   3.4.1.3. La dansa. Els Ballets de Barcelona de Joan Magrinyà. José Joan Tena. José de Udaeta. El flamenc. Carmen Amaya.
   3.4.1.4. La secció de “Coros y danzas” de la Sección femenina. Els Esbarts dansaires.
 3.4.2. L’escriptura dramàtica
   3.4.2.1. Els nous referents del teatre estranger de la segona postguerra mundial. Del teatre existencialista i el nouveau teatre francès al teatre nord-americà, tot passant pel teatre britànic anterior als angry young men.
   3.4.2.2. Entre la prohibició i la represa condicionada del teatre en llengua catalana. La presència quasi exclusiva del teatre espanyol.
   3.4.2.3. Gèneres teatrals. Continuïtat dels models dramàtics d’entreguerres. Els referents aïllats de renovació teatral: de Josep M. de Sagarra a Salvador Espriu i Joan Brossa, com a mostra.
   3.4.2.4. Traduccions i adaptacions.
   3.4.2.5. Autors i obres de referència del període.
 3.4.3. La posada en escena
   3.4.3.1. Teatre i arts plàstiques.
   3.4.3.2. La direcció de l’espectacle. Els directors d’escena dels “Teatros Nacionales”. La direcció escènica i el teatre universitari i de cambra.
 3.4.4. La recepció
   3.4.4.1. La recepció especialitzada. La crítica i els seus mitjans de difusió.
   3.4.4.2. La recepció especialitzada: el teatre fet de cultura (en teatre en l’erudició i en l’ensenyament).
   3.4.4.3. El públic.

 

.